Hermann Hesse amb una bonica metàfora ens parla de la font de coneixement i del camí cap a la realització.
Et mostro les seves paraules:
«Imagina el teu ser com un llac molt profund però d’escassa superfície. La superfície és la consciència. Allí hi ha
claredat, allí té lloc això que anomenem pensar. Però la part del llac que constitueix la superfície és infinitament
petita. Pot ser que sigui la part més bella i interessant, doncs al contacte amb la llum i l’aire es remou, es transforma
i s’enriqueix l’aigua. Però les parts que estan en la superfície canvien constantment. L’aigua ascendeix del fons,
descendeix de la superfície, sempre hi ha corrents, reajustaments, desplaçaments i cada part de l’aigua vol arribar alguna vegada
a dalt. Igual que el llac es compon d’aigua, nostre jo o la nostra ànima (no importa la paraula) es compon de milers
i milions de parts, d’un tresor de possessions, de records, d’impressions sempre creixent i canviant. De tot
això la nostra consciència només veu la petita superfície. L’ànima no veu la part infinitament més gran del seu contingut.
Doncs bé, aquelles ànimes en les quals constantment existeix un corrent fresc i un intercanvi entre el gran espai fosc
i el petit camp de llum em semblen riques, sanes i capaces d’aconseguir la felicitat. La majoria de persones alberguen
milers i milers de coses que mai ascendeixen a la superfície, que es podreixen dins i turmenten. Per això, perquè estan podrides
turmenten, xoquen una vegada i una altra amb el rebuig de la consciència; estan baix sospita i les hi tem. Aquest és el sentit de
tota moral: el que es reconeix com a perjudicial no ha de sortir a la superfície!. Però res és perjudicial, ni gens útil, tot
és bo o tot és indiferent. Cada individu porta coses en si que li pertanyen, que són bones per a ell i que li són pròpies,
però que no han d’accedir a la superfície. Si pugessin, diu la moral, seria una desgràcia. Però potser era una sort!. Per això
ha de pujar tot a la superfície, i l’home que se sotmet a una moral empobreix.»
