Per a poder experimentar la intrepidesa és necessari vivenciar la por. L’essència de la covardia consisteix a no reconèixer la realitat de la Por.

Innombrables són les estratègies que usem per a apartar els nostres pensaments de la por. Hi ha els qui prenen tranquil·litzants, hi ha els qui fan ioga. Alguns miren la televisió o llegeixen revistes o es van a un bar a prendre’s una cervesa. Des del punt de vista del covard, l’avorriment és una cosa que cal evitar, perquè quan ens avorrim comencem a sentir-nos angoixats. Estem acostant-nos a la nostra por. Cal buscar diversions i evitar qualsevol pensament relacionat amb la mort. La covardia és, doncs, l’intent de viure la nostra vida com si no es conegués la mort.

Cal reconèixer la por. Hem d’adonar-nos de la nostra por i reconciliar-nos amb ella. Hem d’atendre a com ens movem, com parlem, com ens conduïm, com ens mosseguem les ungles, com a vegades, inútilment, ens fiquem les mans en les butxaques. Així aprendrem alguna cosa sobre la forma en què la por s’expressa mitjançant l’agitació. Hem d’adonar-nos que la por està a l’aguait en les nostres vides, sempre, en qualsevol cosa que fem.

Reconèixer la por no és causa de depressió ni de descoratjament. Perquè posseïm la por tenim també, potencialment, dret a la vivència de la intrepidesa. La veritable intrepidesa no consisteix a reduir la por, sinó a transcendir-la.

Comencem a transcendir la por quan examinem la nostra por: la nostra angoixa, nerviosisme, preocupació i inquietud. Si aprofundim en la nostra por, si mirem sota el vernís que el recobreix, el primer que ens trobem per sota del nerviosisme és la tristesa. El nerviosisme està tot el temps vibrant, donant voltes a la maneta. Quan disminuïm les revolucions, quan ens relaxem i acceptem la nostra por, ens trobem amb la tristesa, que és tranquil·la i dolça.

La tristesa ens fereix en el cor, i el cos respon amb una llàgrima. Abans de plorar sentim una sensació en el pit i, després d’això, se’ns formen llagrimes en els ulls. Quan els nostres ulls estan a punt de desfer-se en pluja o en una cascada, ens sentim tristos i sols, i potser, al mateix temps romàntics. És el primer punt de la intrepidesa, i el primer senyal d’un autèntic esperit de guerrer. Tal vegada ens imaginem que en vivenciar la intrepidesa, un sentirà els primers compassos de la Cinquena Simfonia de Beethoven o veurà una gran explosió en el cel, però les coses no es donen d’aquesta manera. Descobrir la intrepidesa es treballar amb la vulnerabilitat del cor humà.

Quan contactem amb el nostre cor tendre i sensible, pot ser que ens sentim summament maldestres o que no sapiguem com relacionar-nos amb aquesta forma de intrepidesa. Però després, a mesura que anem vivenciant amb més intensitat aquesta tristesa, ens adonem que hem de ser sensibles i oberts. Llavors ja no necessitem sentir timidesa ni vergonya per ser sensibles; en realitat, la nostra vulnerabilitat comença a tornar-se apassionada. Vol estendre’s cap als altres i comunicar-se amb ells.

Categories d’articles

santi-perich-psicologo-sabadell

Santi Perich

Psicòleg Col.12669 amb una consulta situada en el centre de Sabadell.

Leave A Comment