La manera en què ens percebem a nosaltres i al món, pot determinar poderosament la nostra capacitat d’estimar i d’actuar. Veure amb els ulls de la totalitat significa reconèixer que res passa aïlladament i que els problemes han de ser contemplats dins del context de sistemes complets.

Albert Einstein, en resposta a una carta d’un desconsolat rabí que havia perdut a la seva jove filla, va escriure el següent:

L’ésser humà forma part d’una totalitat anomenada per nosaltres “Univers”, una part limitada en l’espai i el temps que, en una espècie d’il·lusió òptica de la consciència, s’experimenta a si mateixa, als seus pensaments i a les seves sensacions com una cosa separada de la resta. Aquesta il·lusió constitueix, per a nosaltres, un tipus de presó que ens circumscriu als nostres desitjos i afectes personals cap a unes quantes persones pròximes. La nostra tasca ha de ser la d’alliberar-nos d’aquesta presó ampliant la nostra compassió fins a arribar a abraçar totes les criatures vives i a la totalitat de la naturalesa en tota la seva bellesa. I, encara que ningú sigui capaç d’aconseguir-ho completament, el simple intent de fer-ho forma part d’aquest alliberament i constitueix el fonament de la seguretat interior.

Einstein subratlla la importància de veure la totalitat com una cosa més fonamental que la separació. Ens recorda que l’experiència que tenim de nosaltres mateixos com a entitats separades i duradores no és més que una il·lusió i, en última instància, una presó. Despullada del contrapès que li proporciona la totalitat i la connexió, aquesta visió limitada es veu obligada a inflar la sensació de la meva vida, els meus problemes, les meves pèrdues i el meu dolor com si fos l’única cosa i més important. La identificació amb un “jo” permanent i sòlid és, segons Einstein, una il·lusió de la consciència.