L’home s’enfronta al repte de ser responsable de la seva existència. El seu estar en el món el concerneix primordialment a ell. Sota l’amenaçadora i ineludible ombra de la mort, l’existència es viu amb ansietat, es fa massa solida i aclaparadora per a ser acceptada del tot. Aquesta certesa de la mort ens fa apartar de la immensitat de l’ésser i caure en la preocupació per les “entitats particulars del món” ( Allò que està basat en el “tenir”: posseir coses materials, envoltar-nos de cercles de gent, fer apilament de coneixements, fins i tot posseir el nostre cos i la nostra ment…). Ens apartem del nostre ser essencial per a dirigir-nos cap a la seguretat il·lusòria que ofereixen les situacions externes compostes de coses diferents.

Evadir-nos de la nostra responsabilitat existencial quedant absorts en aquestes entitats particulars és una característica bàsica de l’estar sol inauténtic. Aquest estat atribueix una autosuficiència inherent a les entitats de les quals s’ocupa elevant-les a una posició il·lusòria última. Aquesta situació sembla oferir-nos seguretat i domini, ocupar-nos sense perill de coses que estan fixes i en fronteres limitades; això fa que evitem ocupar-nos de l’incomprensible problema que és tota la nostra existència. Però per molt que intentem convèncer-nos que tot va bé, que realment no hi ha res que preocupar-se, no podem impedir que, ocasionalment, les tensions subjacents a la nostra existència erupcionin a la superfície i trenquin en trossos la nostra placidesa.

En aquests moments experimentem ansietat. Aquesta ansietat no s’enfoca en cap ens particular, sinó en l’existència com a tal. “Allò enfront de què tenim ansietat és l’Ésser en el món”. Amb l’ansietat ens veiem enfrontats al fet aclaparador d’haver nascut sols i haver d’encarar la mort sols.

El que preteníem evitar en fugir cap al domini del tenir, de sobte, d’un mode poderós i manifest, es presenta en tota la seva immensitat. Produeix ansietat perquè amenaça al nucli mateix de la suposada seguretat i plenitud de sentit que pretenem haver trobat en el món de les coses. Aquesta ansietat existencial (ontològica) pot ser molt molesta perquè sota la seva influència comprenem que hem dedicat les nostres vides a una cerca incansable d’ombres distants i fantasmes, mentre que hem ignorat el més pròxim a nosaltres, la nostra existència mateixa. Veiem cara a cara el fet desconcertant que la nostra absorció en el regne de les coses particulars és una fugida sense sentit del que mai podem escapar. Per molt que intentem superar l’ansietat veient-la com una cosa irracional o neuròtica, i tractem d’oblidar-la, tornant als assumptes més apressants del món, la mort mai marxarà.