És fàcil confondre acceptació amb resignació, quan en realitat res no té a veure una cosa amb l’altra. L’acceptació ens recorda la importància de reconèixer el que hi ha, deixant anar l’exigència que les coses siguin diferents del que són. Acceptar no és resignar-se, com tampoc renunciar a fer allò que un sent que ha de fer o pot fer. De fet, podem acollir la vida tal com es presenta i alhora emprendre l’opció més desitjable per al nostre benestar. Resignar-se és adoptar una postura passiva davant l’esdevenir, que alhora encobreix un victimisme que considera la vida com una “vall de llàgrimes”. Qui es resigna es postra davant d’una rendició de la productivitat vital; així mateix, des d’aquesta actitud, es considera que no es pot fer res per reorientar situacions o mantenir un esperit atent a les oportunitats i canvis en l’esdevenir.

L’acceptació ens diu que podem desaprendre la ja coneguda “ruta neuronal” de “fuig o lluita”. L’alternativa a “resistir-nos” és mantenir-nos conscients en allò que la vida posa al nostre camí, en comptes de tractar d’evadir-nos perquè les coses no són “com volíem que fossin”. Es tracta de dir sí al que hi ha i de sintonitzar amb l’ara tal com és.

L’acceptació suposa afluixar i obrir-se creativament al que tenim davant nostre. Passa que, en deixar d’oposar resistències a la inevitabilitat de molts successos, descobrim en nosaltres una energia més gran per curar i transformar el que s’ha fet conscient i és susceptible de canvi.