Un relat ben conegut compte que un tigre perseguia un home, i l’home, per a escapar, va saltar per un acantilat. Per fortuna, va poder agarrar-se a un arbre que creixia en la vora d’un precipici. L’home, que estava agafat amb un braç a una branca, suspès sobre un abisme de penyes agudes a centenars de metres per sota i amb el tigre rondant més amunt, va cridar desesperat:

-Socors!. Que algú m’ajudi!

i una veu li va respondre:

-Si?

L’home va cridar:

Déu meu, Déu meu, Ets tu?

-Sí -va dir la veu de nou.

L’home terroritzat, va dir:

-Déu meu, faré el que sigui, però ajuda’m; ajuda’m, si us plau.

-D’acord -va respondre Déu-. l’única cosa que has de fer és deixar-te anar.

L’home va callar un moment, i va tornar a cridar:

-Hi ha algú més?

Davant la por, la cosa que menys estem disposats a fer és deixar-nos anar del que ens sembla que és la nostra taula de salvació. Procurem evitar les goles del tigre i la penyes agudes a força d’acumular possessions, de perdre’ns en les nostres històries mentals, de beure’ns tres gots de vi totes les tardes. Però per a alliberar-nos del tràngol de la por hem de deixar-nos anar de la branca i deixar-nos caure en la por, obrint-nos a les sensacions i al joc desenfrenat dels sentiments del nostre cos. Hem d’accedir a sentir això mateix que la nostra ment ens diu que és “massa”. Hem d’acceptar el dolor de morir, la pèrdua inevitable de tot el que ens és volgut.

Deixar-se caure en la por, acceptar-la, pot semblar paradoxal. Però com la por és part intrínseca d’estar vius, resistir-se a ella equival a resistir-se a la vida. L’hàbit de defugir les coses impregna tots els aspectes de les nostres vides. Ens impedeix estimar bé, apreciar la bellesa que tenim dins i que ens envolta, ser presents en el moment. És per això que l’acceptació de la por es troba en el centre mateix del nostre despertar espiritual.

Categories d’articles

santi-perich-psicologo-sabadell

Santi Perich

Psicòleg Col.12669 amb una consulta situada en el centre de Sabadell.

Leave A Comment