No ens sentim incomodats per la voluntat ni per la intel·ligència; de fet exhibim orgullosament els seus assoliments. Però tendim a mantenir una certa distància respecte al que engendra la nostra imaginació. La imaginació és un món intern, no en el sentit espacial, sinó en el vessant intern de la consciència, incorporada a nosaltres, esotèrica. Les afeccions i fantasies són l’aspecte imaginal o inconscient de tot el que pensem i fem. Aquesta part de l’ànima que guardem per a nosaltres mateixos és fonamental per a l’anàlisi, per a la confessió, per a la pregària, central entre els amants i els amics, bàsica en l’obra d’art, imprescindible per a saber el que nosaltres entenem per “dir la veritat” i essencial per al nostre destí.
El que hi ha en el món imaginal no són només imatges i idees, són també partícules vivents de l’ànima. Quan parlen en veu alta, una part de l’ànima se’n va amb elles. Quan contem la nostra història, posem l’ànima al descobert. La vergonya que sentim no és tant pel contingut de la fantasia quan pel fet mateix de l’existència de la fantasia, perquè la revelació de la imaginació és la revelació de l’esperit incontrolable i espontani, d’una part immortal i divina de l’ànima.
En el seu substrat transpersonal, les nostres fantasies encara que es personalitzin en les nostres vides i portin a les nostres personalitats a escenificar elements mítics, poden arribar a ser estranyes perquè no són nostres, pertanyen a la naturalesa o a l’esperit o al diví.
