Obrir-nos a l’amor d’una altra persona ens ajuda a degustar el sabor d’estar completament presents i desperts, i la possibilitat d’accedir a l’ampli espectre dels recursos que dimanen de la profunditat del nostre ésser. Enamorar-se és un acte de gràcia que desperta les nostres potencialitats latents. Hi ha els qui consideren a l’enamorament com una forma d’il·lusió o de psicosi temporal, però això només és cert quan creiem que la nostra parella és la font d’aquestes qualitats i concloem erròniament que l’altre està donant-nos alguna cosa que en realitat ja és nostre.

A propòsit d’això els sufís estableixen una interessant distinció entre “estats” i “estacions”. Un ”estat” és un moment d’accés provisional a una qualitat humana essencial (com la vitalitat, l’alegria, la força o l’amabilitat) que apareix i s’esvaeix de manera espontània més enllà de la nostra capacitat d’invocar-la o mantenir-la. En canvi, una “estació”, consisteix en la integració d’aquesta mateixa qualitat essencial a la qual, en conseqüència, podem accedir de continu sempre que ho necessitem.

Durant l’estat provisional de gràcia que acompanya a l’enamorament podem experimentar l’estat  d’amor i presència, però encara no estem instal·lats en l’estació  de l’amor i la presència. Així, si bé ja podem albirar l’or de la nostra autèntica naturalesa, encara no podem accedir plenament a ell, perquè encara es troba barrejat amb la ganga de les nostres pautes condicionades. Perquè l’amor (o qualsevol altra qualitat del nostre ser essencial) deixi de ser un estat passatger i es converteixi en una estació hem d’estar disposats a emprendre el necessari procés de purificació que acabi separant l’or de la ganga. Aquest procés és, precisament, el viatge de l’amor conscient.