Inspirant-me en les reflexions de Pablo d’Ors, al principi cridem amb els artells, amb suavitat. Més tard la colpegem amb força, en comprovar una vegada i una altra que som ignorats. El nostre descoratjament arriba a tal punt que fins i tot ens plantegem tombar la porta … Perquè no sembla que hi hagi forma humana de que s’obri.
Finalment rendits a l’evidència, ens asseiem enfront d’aquesta porta i comencem a mirar-la. Registrem llavors en el nostre cor els sentiments més variats: ràbia, avorriment, esperança, resignació…
Només hi ha una manera perquè aquesta porta s’obri: asseure’s enfront d’ella i decidir que no et mouràs d’aquí la resta dels teus dies, passi el que passi. La porta s’obre quan acceptes estar davant ella encara que no s’obri.
Quan traspasses el llindar (de la contemplació), descobreixes una cosa sorprenent: el que hi ha a l’altre costat…és el mateix que el que hi ha en aquest! No ha canviat res, ets tu qui ha canviat. Has passat del pensar al percebre, del fer a l’ésser. Fas coses, però podries no fer-les i seria el mateix. Això, tanmateix, fa que tot sigui molt diferent.
Quan estas a l’altre costat descobreixes que hi havia moltes portes, moltíssimes, i que podries haver entrat per qualsevol d’elles. Hi ha la porta de la religió, per exemple, però també la de l’amor a la parella, la porta de la filosofia, la de l’exercici físic, la de la malaltia, la de l’ajuda als pobres… En realitat, tot sense excepció és una porta, és a dir, una ocasió per al despertar: un viatge, el sabor d’una fruita, el somriure d’un nen, una mala nit…Quan es descobreix que tot és una porta, el que en veritat s’està descobrint és que no hi ha cap porta. Que ja estaves dins!
