L’aparent contradicció entre els conceptes budista i occidental del «jo» en realitat poden ser complementaris. El Buda ensenya que en realitat no hi ha jo, sinó una manca d’entitat personal; mentre que la psicologia occidental ens parla de la necessitat de construir una estructura del jo fort en una personalitat sana.
En la psicologia occidental el jo fa referència a un cert tipus de «equilibri», de força de la ment. Tenir un jo fortament desenvolupat és, en aquest sentit, essencial per al nostre benestar bàsic i s’inscriu en la línia de la nostra maduresa mental i emocional. En un altre sentit quan el budisme ens parla d’aquest concepte «jo» es refereix a una entitat immutable a la qual ocorre l’experiència, i al jo contraposa el coneixement intuïtiu: és veure amb claredat i profunditat que tot en la ment i en el cos forma part d’un procés canviant i que , darrere d’això, no hi ha ningú al qual li estigui succeint; el pensament és el pensador al marge del pensament mateix.
El procés de desenvolupament d’una estructura forta per a l’ego i el veure la naturalesa sense entitat personal de l’experiència són coses bastant complementàries, encara que pot semblar contradictori. En aprendre a veure amb claredat i a acceptar les diferents parts del que som, es desenvolupa un sentit sa del jo; comprendre la vacuïtat del jo ve de no afegir la càrrega de la identificació amb aquestes parts. Acceptar-se és part de l’atenció; ser conscient significa que estem disposats a experimentar totes les emocions, pensaments, sensacions i esdeveniments de la vida; aquesta acceptació crea una bona base de confiança perquè sanem la divisió interna, aprenent a estar amb tot el que ve en el paquet. Quan desenvolupem l’atenció creix l’acceptació en nosaltres mateixos en el més ampli sentit possible; aprenem a acceptar la plenitud de la nostra experiència tant si és agradable com a desagradable. Basant-nos en aquesta experiència podem arribar llavors a una consciència molt centrada per a veure la naturalesa transitòria i momentània de totes aquestes parts de nosaltres mateixos; podem estar amb elles sense identificació i veure que no pertanyen a ningú, que no són més que fenòmens transitoris, que apareixen i desapareixen.
Així l’absència d’una entitat personal neix de la pròpia acceptació personal. Una personalitat sana i una personalitat vàcua no són contradictòries. El camí de meditació ha de veure amb comprendre que un jo entès com a entitat immutable és una ficció, una creació mental il·lusòria. Per a comprendre això necessitem tanmateix d’aquest equilibri al qual es refereix la psicologia occidental quan parla d’un jo fort; sense aquestes qualitats d’equilibri i força de la ment és impossible veure la no existència d’un jo immutable al qual li succeeix l’experiència. Així que podríem dir d’alguna manera que per a renunciar al jo (ego) necessitem desenvolupar-ho.
