Hi ha una història molt divertida (que explica el mestre Zen Thich Nhat Hanh) que va passar fa molts anys en un hospital psiquiàtric de Vietnam:

Un pacient tenia molta por de les gallines que caminaven soltes pel pati de l’hospital. Cada vegada que veia una gallina sortia corrent. Un dia una infermera li preguntà: “per què ho fas ‘” El jove li contestà que estava convençut de ser un gra de blat de moro i tenia por que les gallines se’l mengessin. El metge el va fer venir a la seva consulta i li va dir: “ets un ésser humà, no un gra de blat de moro. Mira, tens ulls, nas, llengua, un cos, igual que jo”. El pacient va assentir. Després el metge li va demanar que escrivís una i altra vegada en un full: “sóc un ésser humà, no un gra de blat de moro”. El jove va omplir diverses pàgines amb aquella frase, semblava fer grans progressos. Cada vegada que l’infermer li preguntava “Qui ets?” sempre responia: “Sóc un ésser humà, no sóc un gra de blat de moro”. Els metges estaven molt contents i li van donar l’alta.

Mentre el pacient caminava cap al consultori, va veure una gallina i va sortir corrent a tota velocitat. L’infermer veient-lo preguntà enutjat: “Que fas ?, perquè vas fugir ?. Ho estaves fent molt bé, ja saps que ets un ésser humà, que no ets un gra de blat de moro”. El jove pacient va respondre: “Si, jo sé molt bé que sóc un ésser humà i no un gra de blat de moro. Però les gallines no ho saben”.

Moltes persones fem coses per les meres aparences; no perquè creguem que siguin importants, sinó perquè creiem que els altres les consideren importants.