Certament estem en un moment difícil de la nostra història humana, el nostre món està en crisi en molts aspectes tant personals com comunitaris. La següent és una bella història a propòsit d’aquestes crisis amb iniciatives personals i també en petits grups.
Hi havia una vegada un savi que solia anar a la platja a escriure. Tenia el costum de caminar a la platja abans de començar el seu treball. Un dia, mentre caminava al costat de la mar, va observar una figura humana a la platja, que es movia com un ballarí. Es va somriure en pensar en algú ballant per a celebrar el dia; va afanyar el pas i es va acostar.
Va veure que es tractava d’un jove; i que el jove no ballava, sinó que s’ajupia per a recollir alguna cosa i suaument llançar-ho a la mar. A mesura que s’acostava, va saludar: “ Bon dia ! Què està fent ?”
El jove va fer una pausa, es va donar volta i va respondre: “Llanço estrelles de mar a l’oceà”.
“Suposo que hauria de preguntar, per què llança estrelles de mar a l’oceà ?”, va dir el savi.
“Hi ha sol, i la marea està baixant. Si no les llanço a la mar, moriran”.
“Però, jove: no s’adona que hi ha quilòmetres i quilòmetres de platja i milers d’estrelles de mar ? Realment pensa que el seu esforç té sentit ?”.
El jove el va escoltar respectuosament; després es va ajupir, va recollir una altra estrella de mar i la va llançar a l’aigua, més alla de les ones. “Per a aquella va tenir sentit”, va replicar.
La resposta va sorprendre l’home; es va sentir molest i no va saber què contestar. Per tant, va fer mitja volta i va tornar a la cabanya a escriure. Durant tot el dia, mentre escrivia, la imatge del jove el perseguia; va intentar ignorar-lo, però la imatge persistia.
Finalment, a hora foscant, es va adonar que a ell, el científic, ell el poeta, se li havia escapat la naturalesa essencial de l’acció del jove: es va adonar que el jove havia triat no ser un mer observador en l’Univers i deixar simplement que passés davant els seus ulls, sinó que triava participar activament i deixar la seva petjada en ell. Es va sentir avergonyit. Aquesta nit es va anar a dormir preocupat.
Al matí següent va despertar sabent que havia de fer alguna cosa. Es va aixecar, es va vestir i va anar a la platja, i va trobar al jove; i al costat d’ell va passar la resta del matí llançant estrelles de mar a l’oceà.
Les accions del jove reflecteixen una cosa especial en tots i cadascun de nosaltres. Tots tenim la capacitat de contribuír alguna cosa a l’Univers; i si, com aquest jove, descobrim aquest do, aconseguirem, amb la força de la nostra Visió, definir el nostre destí. Aquest és el vostre desafiament; i és el meu desafiament. Cadascun ha de trobar la seva estrella de mar; i si llancem les nostres estrelles bé i sàviament, no tinc dubtes que el segle XXI serà un lloc meravellós.
Recorda: una visió de futur sense acció és simplement un somni; una acció sense visió de futur manca de sentit; una visió de futur posada en pràctica, pot canviar al món.
