Tots aquells aspectes, sensacions, emocions, sentiments «inacceptables» que una persona alberga sobre sí mateixa conformant el seu ego, constitueixen la  projecció,  aquests aquí es presenten com a externs, aliens, constituint «el que no soc». Aquests aspectes es projecten a l’exterior, als altres i acaben conformant la seva ombra, la part no reconeguda d’un mateix. Una de les conseqüències d’això és que el sentiment que l’individu té de si mateix es redueix, mentre que la seva sensació de l’amenaçador «el que no soc» va en augment. Això fet i fet porta al fet que es mostri en forma de diferents «símptomes» totes les diferents formes d’alienació; i seran els mateixos símptomes i el seu seguiment les claus per a la resolució del malestar i empetitiment psicològics.

En aquest sentit, examinem una projecció corrent. Tal vegada no hi ha res més molest que la sensació de «posar-se en evidència»; potser tenim de pronunciar un discurs, actuar en una obra teatral o rebre un premi, i ens immobilitza la sensació que tothom ens aquesta mirant. Però hi ha molta gent a qui no li passa això en publico, de manera que el problema no ha d’estar en la situació mateixa, sinó en alguna cosa que fem en aquesta situació. I el que fem, és projectar el nostre propi interès per la gent, de manera que sembla que tothom s’interessés per nosaltres. En comptes de mirar activament, ens sentim mirats. Com prestem els nostres ulls al publico, l’interès natural d’aquest per nosaltres sembla desproporcionat, inflat, un interès monstruosament concentrat sobre la nostra persona per a observar cada moviment, detall, acció. Com és natural, això ens immobilitza, i immòbils ens quedarem mentre no ens animem a recuperar la projecció, a mirar en comptes de sentir-nos mirats, a parar esment en comptes de sentir-nos el centre d’ella.