Quan interrompem el flux de condicionaments heretats, imprès en la nostra consciència durant diversos anys, fem una “pausa en el temps“. Això equival a una suspensió en la manera de relacionar-nos amb la linealitat de la nostra vida automàtica. Quan tot és previsible i lineal, no hi ha cap manera de veure el Real, perquè hi ha un vel davant dels nostres ulls. Viure de manera lineal és viure amb els ulls tapats. La pausa en el temps ens desvincula dels nostres condicionaments i ens obre a una altra realitat. En tallar les nostres relacions lineals, ens dona la sensació que perdem l’existència a la qual estem apegats i subjectes. No desitgem sortir del nostre món lineal perquè no creiem que hi hagi un altre: creiem que en un altre món, en una altra mena d’experiència, perdríem la identitat; per això la “Pausa en el Temps” ha de veure amb suspendre els judicis, les idees preconcebudes, els conceptes de cert i erroni, tot el que manté el nostre món lineal. És una manera de “parar el món”…el món es per a quan nostre dialogo intern per a. Quan cessa el dialogo intern, i per consegüent per al món, el resultat és la suspensió del temps; un temps que només existia amb els nostres pensaments habituals condicionats. La pausa en el temps significa que la interrupció de la linealitat del temps que ens condiciona i ens ofega obre la porta de la Presència.