Aquí us deixo la visió que Claudio Naranjo esbossa en referència al Heroi. Em sembla interessant més que res la seva descripció del veritable drac i la seva relació íntima amb el nostre ésser.

“En termes mitològics, la difícil situació en què es troba l’heroi abans de la seva aventura, podria ser entesa com un empobriment de personalitat autoimposat encara que desconegut. Tenint en compre  només a un fragment de la seva personalitat com JO, i excloent de la seva consciència la resta , l’heroi se sent buit. La seva és una condició d’anul·lació, en el sentit de que esta mantenint una distància entre el seu ego i tot allò de la seva personalitat que podria amenaçar la imatge que té de si mateix. Implícita a la frontera del seu ego està la idea que qualsevol cosa que no sigui la seva personalitat conscient, és el MAL, i en certa manera creu que si renunciés als seus mecanismes de defensa, s’obriria com una caixa de Pandora. Però conscientment se sent incomplet, i projecta en un paratge remot tot el que ha exorcitzat de la seva consciència. És allà on s’amaguen el monstre i la promesa d’una vida més intensa …

… Al matar el drac, l’heroi ha matat també la seva personalitat HEROICA -composta de desconfiança, avarícia i ira- i ha assimilat aquestes qualitats de manera que resulten transformades. El rebutjar el drac que portava dins va ser precisament el que el va convertir en un drac, un guardià de la frontera, acaparant els tresors de la vida. Una vegada que l’heroi suprimeix la seva agressió de manera que en comptes de rebutjar ansiosament al drac (i preservar així la frontera del seu ego), arrisca la seva vida a l’aventura, és ell qui es converteix en una mena de drac, ja que només un drac pot combatre a un altre drac. Però, havent desaparegut el seu enemic -ara que ha trobat la vida en si mateix- ja no necessita l’agressió. Ha superat la ira rendint-se a ella, i vivint-la en connexió amb el seu veritable propòsit.

Aquí podem veure per què la llegenda de l’heroi no pot ser sinó mítica; el veritable blanc de la ira en l’home no pot ser altre que la presó que aquest ha construït per a si mateix en la seva imaginació, i no es troba en el món real. I és en les ruïnes d’aquesta presó on pot trobar la pedra filosofal que desitjava: les seves pròpies energies no utilitzades i desviades “