Interessant és el despertar espiritual de Tolstoi després de les moltes dubtes i reticències intel·lectuals que li assetjaven. Aquesta és una experiència decisiva en aquest sentit, que ell mateix va descriure així:

“Recordo que un dia de primavera estava sol al bosc, escoltan els seus mil rumors. Agudizava l’oïda i el meu pensament, com sempre, es tornava cap a allò que l’ocupava des de feia ja més de tres anys:” La idea de Déu no és Déu “, em deia a mi mateix.” La idea és allò que sorgeix de mi. La idea de Déu és qualsevol cosa que jo pugui despertar en mi, però no és això el que busco, jo busco allò sense la qual cosa la vida no podria ser “. Era com si tot morís al meu voltant i de nou vaig sentir desitjos d’acabar amb la meva vida. Però vaig entrar en mi mateix i vaig recordar tots els rampells de desesperació i d’esperança que m’havien assaltat centenars de vegades. Vaig recordar que tan sols vivia quan creia en Déu. Ara, a l’igual que llavors, quan creia conèixer Déu vivia , però amb prou feines ho oblidava i cessava de creure en Ell, deixava de viure.

“Què significava llavors tota aquesta exaltació i aquesta desesperació? Jo no vivia quan perdia la fe en l’existència de Déu. M’hauria suïcidat fa temps, si no hagués tingut la vaga esperança de trobar-lo. Mentre, seguia vivint, però només vivia realment quan buscava i sentia la seva presència. Però, llavors, què és el que encara busco? -cridava una veu al meu interior-. Per tant, estava clar que era sense Ell sense el que no podia viure. Conèixer a Déu i viure eren una mateixa cosa. Déu és vida. Si es viu buscant a Déu, ja no tornarà a haver-hi més vida sense Ell. I, més que mai, tot s’il·luminava en mi, i al voltant de mi. I des de llavors, aquesta llum ja mai em va abandonar “