Els budistes utilitzen el mateix terme ( sanscrit chitta) per referir-se a la ment i al cor (assenyalant al seu pit quan estan parlant de la seva ment). Segles d’experiència meditativa han acabat posant en relleu que la ment -el tret fonamental de la consciència humana- no és tant la ment pensant com la gran ment, el coneixement directe i amorós cap a tot el que és.
Com assenyala J. Welwood, el cor no té res a veure amb el sentimentalisme, sinó que és una presència directa que ens permet sintonitzar plenament amb la realitat. En aquest sentit es tracta de la capacitat de commoure als altres i de ser commogut per ells, de connectar amb els altres i de permetre que els altres connectin amb nosaltres, una doble activitat que el nostre llenguatge expressa quan diem, per exemple, “li lliuro el meu cor “o” li vaig obrir el meu cor “, equiparant el cor a una porta batent que s’obre en ambdues direccions. I és que, a l’igual que passa amb el moviment de sístole i diàstole, la ment-cor implica tant l’obertura receptiva als altres (o deixar de ser) com la sortida activa per trobar-se amb ells (o ser amb ells). De formes molt diferents, el treball psicològic i el treball espiritual greixen les frontisses que permeten l’obertura completa d’aquesta porta en ambdues direccions.
