J.L. Martín Descalzo cita la següent faula que il·lustra a propòsit de l’autoacceptació

la importància de conèixer i reconèixer les nostres limitacions:

“Els animals del bosc es van adonar un dia que cap d’ells era l’animal perfecte:

els ocells volaven molt bé, però no nedaven ni furgaven; la llebre era una estupenda corredora,

però no volava ni sabia nedar …

I així tots els altres. ¿No hi hauria manera d’establir una acadèmia per millorar la raça animal?

Dit i fet.

A la primera classe de carrera el conill va ser una meravella, i tots li van donar excel·lent;

però en la classe de vol van pujar al conill a la branca d’un arbre i li van dir: vola conill !;

L’animal va saltar i es va estavellar contra el terra, amb tan mala sort que es va trencar dues potes i

va fracassar també en l’examen final de carrera. L’ocell va ser fantàstic volant, però li van demanar

que excavés com el talp. En fer-ho es va fer mal les ales i el bec i, d’ara endavant, tampoc va poder volar;

amb el que ni va aprovar la prova d’excavació ni va arribar a aprovat en la de vol … “

Convencem-nos: un peix ha de ser peix, un fantástic peix, un magnífic peix, però no té per què ser un ocell. Un home intel·ligent ha de treure-li la punta a la seva intel·ligència i no entestar-se a triomfar en esports, en mecànica i en art alhora…

Perquè només quan aprenguem a estimar de debò el que som, serem capaços de convertir el que som en una meravella.