Tot recordan Erich Fromm és bo deixant-se acompanyar per paraules seves:

Si jo sóc què tinc i si el que tinc és perdut, qui llavors sóc jo?

Ningú més que un derrotat, frustat, patètic testimoni d’una manera de viure errada. Donat que jo puc perdre el que tinc, estic necessàriament i constant capficat per si ho perdré. Estic temorenc dels lladres, de les mutacions econòmiques, tinc por de les revolucions, les malalties, la mort, m’esglaien l’amor, la llibertat, la creixença, el canvi, el desconegut. D’aquesta forma estic continuament preocupat, sofreixo d’una hipocondria crònica, relativa no tan sols a la pèrdua de la salut, sinó a tota altre pèrdua del que tinc; estic, per tan, a la defensiva i esdevinc dur, sospitós, resto solitari, guiat per la necessitat de tenir més per tal de romandre més protegit.

L’ansia i la inseguretat produïdes pel perill de perdre allò que hom té, són absents de la modalitat de l’ésser. Si jo sóc qui sóc i no el que tinc, ningú no em pot privar ni de la meva seguretat ni del meu sentit d’identitat, i ni tan sols amenaçar de fer-ho. El meu centre és dintre meu; la meva capacitat d’ésser i d’expressar els meus poders essencials és part integrant de la meva estructura del caràcter i depèn de mi.

Mentre que el tenir es fonamenta en alguna cosa que l’ús disminueix, l’ésser s’incrementa amb la pràctica. Les potències de l’amor, de la raó, de la creació artística individual, en conclusió totes les energies essencials creixen gràcies al procés de llur expressió. El que s’esmerça no es perd, però, al contrari, es perd allò que hom conserva. L’única amenaça a la meva seguretat en la condició de l’ésser rau en mi mateix: en la mancança de fe en la vida i en les meves capacitats creadores; en tendències regressives; en la mandra interior i en l’aspiració que siguin els altres que disposin de la meva vida. Es tracta, però, de perills que no són inherents a l’ésser i, en canvi, el perill de perdre ho és al tenir.