Naturalment, l’aigua roman clara i transparent, però l’agitació pot aixecar el llot del fons i enterbolir-la. El mateix ocorre amb la nostra consciència, essencialment neta i transparent, però que també pot veure’s enterbolida pels pensaments i emocions contradictòries. ¿Quina altra cosa podem fer -si volem netejar l’aigua- sinó deixar que se sedimenti?. Si fem qualsevol esforç per netejar-la, no farem més que continuar embrutant-la. No convé, per tant, que ens diguem: “els pensaments positius m’alliberaran de la tristesa” perquè només aconseguirem enfonsar-nos més en ella fins a acabar en la depressió. Tampoc ens interessa dir-nos: “l’expressió de l’empipament m’alliberarà de la ira” perquè, en tal cas, no farem més que estendre la brutícia. L’aigua de la consciència només recupera la seva transparència quan ens adonem de la brutícia i reconeixem que nosaltres no som el soroll provocat per la turbulència del pensament i del sentiment. I és que, quan deixem de reaccionar davant ell -el que només enterboleix més la nostra consciència- el fang pot tornar a sedimentar-se en el fons.
La bondat essencial o aquest “ser tal com som” representa el naixement de l’amabilitat incondicional cap a un mateix. Dins de les tradicions budistes i taoistes s’ha assimilat aquesta bondat essencial al procés de clarificació de l’aigua tèrbola.
