A propòsit del ésser humà i de la configuració de la seva interioritat, dels camins que s’obren en el seu autoconeixement, una bona metàfora és la que Lluis Ylla relata en ¿Quina és la superfície d’aquesta ciutat?. La transcric tot imaginant-me la riquessa i desenvolupament personal que suposa el anar-nos coneixent.

Vam arribar a una nova ciutat. Era simplemente això, una ciutat. Un punt en un mapa. Vam trobar casa en un barri, llavors un barri qualsevol. Vam apendre a orientar-nos de casa a la feina, de la feina a casa; Vam assabentar-nos d’on comprar, d’on passejar, d’on passar el temps lliure. Els carrers van prendre nom, cada barri va dibuixar el seu contorn. La ciutat era la mateixa, però s’havia fet més gran. Vam aprendre on havíem d’anar per adquirir el que necessitàvem, on podíem passejar, on protegir-nos de l’ardor de l’estiu o trobar calor en els rigors de l’hivern. Vam conèixer gent, vam fer amics i els carrers i els barris ens parlaven de la gent. Dia rere dia, aquell lloc desconegut i anodí es convertia en un espai que progresivament es feia nostre i s’eixamplava. A mesura que vivíem i recorríem la ciutat, es feia més i més gran. I agraíem més ser-hi.