Viure amb art és viure explicant la vida, cantant-la, assaborint-ne els gustos i els disgustos.

Sovint associem allò íntim al que és secret, està ocult o no s’explica. Però, en realitat, només hi ha intimitat en la mesura que un altre pot arribar a endinsar-s’hi. L’art d’explicar la vida consisteix a trobar qui, fins on i per què. Però el que és clar és que ningú no és íntim sol. El que està més interior és on es dona l’obertura a l’altre.

La intimitat no és com un pinyol rodó i tancat que s’amaga sota la pell i sota la carn, com un últim i sòlid reducte. Al contrari, la intimitat és un plec en el llenguatge, gràcies al qual el que diem no s’esgota en la seva literalitat, sinó que evoca o implica alguna cosa. L’amic o amiga íntim és qui es fa receptor d’aquest excés de sentit que va més enllà de la informació que contenen les paraules i la seva literalitat. És qui “entén”, i d’aqui la sensació de comprensió, de complicitat i d’acord, més enllà de les paraules, que caracteriza l’amistat. “Aquest desdoblament del significat públic en la ressonància del sentit íntim és el que sosté la realitat del llenguatge”.

En aquest sentit, l’amistat és enemiga de la literalitat, perquè fa possible compartir la resonància del llenguatge. Tots hem pogut sentir alguna vegada el cansament que ens provoquen aquelles persones a qui cal donar massa explicacions per arribar a entendre’ns una mica, l’esgotament de les paraules que causen les relacions o situacions en què s’ha de dir tot. En aquest exigència de transparència total del llenguatge no hi ha descans, no hi ha retirada possible; ni hi ha, en una paraula, intimitat. Allò íntim, per tant, està en el que parlem quan no tot és dit ni explícit. Està en aquest “entre” que ressona.