Erich Fromm a “l’art d’estimar” ens parla d’un error freqüent en la consideració que l’amor significa absència de conflicte. Així com la gent creu que el dolor i la tristesa s’han d’evitar en totes les circumstàncies, també hi ha bons arguments a favor de l’anterior idea en el fet que les disputes que s’observen diàriament no són altra cosa que intercanvis destructius que no produeixen bé algun a cap dels interessats. El motiu està en el fet que els “conflictes” de la majoria de la gent constitueixen, en realitat, intents d’evitar els veritables conflictes reals. Són desacords sobre assumptes secundaris o superficials que, per la seva mateixa índole, no contribueixen a aclarir ni solucionar res.

Els conflictes reals entre dues persones, els que no serveixen per amagar o projectar, sinó que s’experimenten en un nivell profund de la realitat interior a què pertanyen, no són destructius. Contribueixen a aclarir, produeixen una catarsi de la qual ambdues persones emergeixen amb més coneixement i més força.

Això ens porta a destacar una cosa important: L’amor només és possible quan dues persones es comuniquen entre si des del centre de les seves existències, per tant, quan cadascuna s’experimenta a si mateixa des del centre de la seva existència.

Només en aquesta “experiència central” hi ha la realitat humana, només allà hi ha vida, només allà hi ha la base de l’amor.

Experimentat així, l’amor és un desafiament constant; no un lloc de repòs, sinó moure’s, créixer, treballar junts; que hi hagi harmonia o conflicte, alegria o tristesa, és secundari pel que fa al fet fonamental que dos éssers s’experimenten des de l’essència de la seva existència, que són l’un amb l’altre en ser un amb ell mateix i no fugir de si mateixos.

Només hi ha una prova de la presència d’amor: la fondària de la relació i la vitalitat i la força de cadascuna de les persones implicades; és per aquests fruits que es reconeix a l’amor.