Quan ens apropem a la meditació com a eina en psicologia sorgeixen preguntes la resposta de les quals ens pot ajudar a clarificar la seva comprensió. Un exemple d’això és la qüestió següent: “Quan medito, en què he de pensar?”.

A continuació ve una resposta que ens pot ajudar:

Hi ha una diferència important entre el “jo penso” pròpia del nivell pensament i el “jo observo” propi del nivell testimoni o consciència. Convindrà no reforçar el pensament que és precisament el nivell que cal observar.

Durant la meditació no es tracta de pensar en una cosa determinada. Per contra es tracta de mantenir l’atenció i la presència al corrent de pensaments que van i vénen, idees que sovint solen acabar per despistar el meditador que de sobte es veu atrapat en seguir el fil de les mateixes i perdre momentàniament  l’estat d’observació i presència.

El fet de testificar es realitza en un nivell de tanta neutralitat que en si mateix ni s’oposa ni afavoreix els pensaments que ens poden agradar o desagradar. Un estat que Krisnamurti va assenyalar com  “la consciència sense elecció”.

En aquest sentit, el místic sufí Rumi exposa una metàfora molt aclaridora: equipara la nostra ment a una casa d’hostes. Una metàfora que assenyala la conveniència d’observar cada pensament i centrar-se a mirar-ne l’entrada i la sortida.

Durant la meditació sol succeir que de sobte ens adonem que “això” que estem pensant, concretament les imatges i processos que estan ocupant el nostre marc de percepció, tan sols “són pensaments”. Quan aquest adonar-se apareix, passa que automàticament s’interromp la cadena d’associació d’idees que fins aquell moment venien a la nostra ment. És a dir, la cadena es trenca i es torna al “aquí i ara” de la presència. Una volta a l’“ara” que durarà fins que ens tornem a despistar.

Es diu sovint que durant la meditació, “l’important no és despistar-se o no despistar-se, sinó adonar-se que un s’ha despistat”.