El millor que pot fer la ment finita és concebre l’eternitat com el «moment present«. La idea d’un moment present és l’intent que la ment finita fa per acomodar l’etern dins del seu estret àmbit i reconciliar la seva creença en el temps amb l’experiència de l’eternitat.

Com a tal, el moment present és el lloc on es creuen el finit i l’infinit. És el lloc on la línia horitzontal del temps i la dimensió vertical de l’eternitat es toquen, la qual cosa queda simbolitzat en la creu. Per aquesta raó, el moment present es considera un portal a través del qual la ment pot passar del temps a l’eternitat.

Tota experiència té lloc “aquí”. Mai trobem el lloc que anomenem “allà”, perquè quan arribem “allà” sempre continua sent “aquí”. L’experiència “jo soc” sempre té lloc aquí i ara, però no “aquí” com un lloc en l’espai, o “ara” com un moment en el temps, sinó aquí i ara, en el lloc sense lloc on jo, l’ésser infinit, soc eternament.

Igual que ocorre amb l’ara, la idea de “aquí” és on el finit i l’infinit intersequen. Per a la ment, “aquí” és un lloc en l’espai; per a l’u,  el mateix “aquí” és la seva pròpia presència sense dimensions, el lloc sense lloc on “jo soc”, on Déu és.