Per al cercador espiritual la seva veritable pàtria no és el país on va néixer, la família de la qual descendeix, ni els afectes i circumstàncies que l’envolten; menys encara, els seus béns materials. És una dimensió que habita abans de crear aquest cos, una dimensió que l’acompanyarà en deixar-lo. La seva pàtria, en aquest sentit, està en la qualitat de l’atenció amb què busca rastres, en el vincle que estableix amb cada detall, en com s’uneix amb cada moment.
No fa molt temps, aquesta actitud que estem parlant era considerada un símptoma de psicosi. La perspectiva transpersonal l’ha revaloritzat com una emergència espiritual, quedant així despatologitzada socialment. Encara que molts la van aprofitar per a alliberar les seves ambicions “egoiques”, la revolució del Jo es va presentar com una oportunitat per a transcendir-ho. Entès així, les noves generacions de cercadors van trobar, a través de les seves cerques individuals, els mateixos postulats que venien oferint les tradicions de saviesa mil·lenàries.
El cercador sap que el camí no té fi, que la resposta mai serà aconseguida, que assumir-se com a cercador li demana abandonar qualsevol tipus d’objectiu. En el seu caminar va abandonant les intencions i pretensions sorgides dels dominis del seu jo i va lliurant-se al que pugui trobar en altres nivells de consciència.
