Prenent com a realitat fonamental del món la consciència o l’esperit, en el seu nivell més bàsic l’univers es compon d’una qualitat no material que impregna tot l’espai i totes les estructures físiques. La consciència fonamental està pertot arreu en aquest precís instant. Com l’aigua que impregna una esponja, satura la cadira que ens asseiem, les parets que ens envolten, els arboles, les flors del jardí. També impregna les partícules del nostre cos: músculs, ossos, pell, fins cada àtom del teu ser. La consciència fonamental constitueix ademés l’essència de la teva ment, del teu ser interior. La teva pròpia consciència és una emanació d’aquest esperit universal.

A vegades, els neurocientífics comparen el cervell com un ordinador, però és probable que sigui més semblant a una ràdio: no produeix els programes que en ell apareixen, sinó que els rep i els transmet. A través del cervell, l’essència crua de la consciència fonamental es canalitza cap a la nostra pròpia consciència individual. Sota les nostres particularitats psicològiques individuals i les nostres diferències físiques, tots compartim el mateix ser fonamental.

En aquest sentit, l’empatia és l’experiència de la nostra connexió essencial, de la nostra consciència fonamental. A través d’ella som capaços de percebre el sofriment dels altres, la qual cosa genera en nosaltres l’impuls d’alleujar aquest sofriment. Aquesta naturalesa fonamental de la realitat com a connexió impregna totes les coses. Ens desconnectem quan el nostre Ego es torna massa dens i intens, s’escindeix i ens percebem a nosaltres mateixos com a individus des de la dualitat (és a dir, en oposició als altres i al món).

Ens tornem altruistes quan, a través de l’empatia, fluïm des de la nostra connexió fonamental, quan sintonitzem amb aquesta essència de la realitat. Contràriament entrem en l’egoisme i en la insensibilitat quan perdem el contacte amb aquesta essència i una sensació il·lusòria de separació ens hi allunya.