Les nostres maneres habituals de considerar la masturbació (la seva inhibició) procedeixen del punt de vista de la civilització. La preocupació introspectiva, els sentiments de culpa, el conflicte psicològic…es consideren simplement la veu d’una autoritat que prohibeix, un super jo.
No obstant això, la masturbació pot ser compresa d’un mode autònom i des de dins del seu propi model arquetípic. No ha de ser condemnada ni com a comportament substitutiu per als qui estan sols i aïllats, ni com a comportament regressiu per als adolescents, ni com a retorn periòdic de fixacions edípiques, ni com a compulsió fisiològica mancada de sentit que ha de ser controlada per les relacions personals, la religió i la societat.
De la mateixa manera que la masturbació ens connecta amb la naturalesa i l’instint ( el déu Pan com a cabra), també ens connecta amb la part superior d’aquesta funció instintiva: l’autoconsciència. Atès que es tracta de l’única activitat sexual que es duu a terme en solitari, no hem de jutjar-la tan sols en termes del servei que rendeix a l’espècie o a la societat. En lloc d’això, podríem reflexionar sobre la seva utilitat per a la cultura interna i la creativitat. En intensificar la interioritat amb el goig -i amb el conflicte i la vergonya- i en reavivar la fantasia, la masturbació, ofereix plaer genital, món imaginal i desafiament per a l’individu com a subjecte psíquic. Sexualizala fantasia, porta al cos a la ment, intensifica l’experiència de la consciència i confirma la poderosa realitat de la psique introspectiva – ¿potser no va ser inventada per al solitari pastor que tocava la flauta pels tancats espais interiors i que reapareix quan ens abandonem a la solitud?- . En implicar el déu Pan (de la natura), la masturbació retorna la peremptorietat i complexitat de la naturalesa al «opus (obra) contra naturam (naturalesa)” que és la creació d’ànima.
