“Posseïm perquè sense possessions no som res. Les possessions són moltes i variades. Aquell que no posseeix coses mundanes pot estar aferrat al coneixement, a les idees; un altre pot estar aferrat a la virtut, un altre a l’experiència, un altre al nom i a la fama, etc. Sense possessions, el jo no existeix; el jo és possessió. En la seva por de no ser, la ment s’aferra al nom, als mobles, a l’assoliment, i esta disposada a abandonar aquestes coses per a aconseguir un nivell superior, és a dir, més gratificant, més permanent. La por a la incertesa, a no ser, fa que ens aferrem, que posseïm. Quan la possessió no ens satisfà o és dolorosa, renunciem a ella per una inclinació més plaent. La possessió més satisfactòria és la paraula Déu, o el seu substitut, l’Estat.

(…)Mentre un no esta disposat a no ser res -que, de fet, això és el que és-, és inevitable que generi sofriment i antagonisme. La disposició a no ser res no és una qüestió de renúncia, d’esforç intern o extern, sinó de veure la veritat del que és. Veure la veritat del que és allibera de la por a la inseguretat, aquesta por que produeix aferrement i condueix a la il·lusió de la renúncia. Estimar el que és és el principi de la saviesa. Només l’amor comparteix, només en l’amor hi ha comunió, mentre que la renúncia i l’autosacrifici són els camins de l’aïllament i la il·lusió».