Valer-se per si mateix res té a veure amb la insociabilitat. Recollir-se no és aïllar-se, però la nostra civilització hiperactiva desconeix què és el recollir-se. Aquest és el seu drama, aquesta és la patologia de la normalitat. Recollir-se no és vegetar, sinó deixar anar presa dels condicionaments, alliberar-se de les programacions, fer un lloc, un buit en si mateix, descarregar-se del llast del sentit comú.
Si m’extravio de l’interior mestre, vibra el seu reclam. Pot fer-ho en forma d’angoixa, d’ansietat o de depressió, però l’Esperit segueix aquí, pacientment aquí, amorosament aquí, com si necessités fer una experiència humana en mi, per a, d’aquest mode, expandir-se en el món.
Viu-ho, “no perdis el temps”. Expirar en cada respiració com a mort del fals jo. I en aquest fet prodigiós que és el respirar, on la voluntat no entra, poder comprovar l’alliberament des-obstructora
És una tragèdia viure fragmentat, continuar aferrat a “al que hi ha”, sense entrellucar la Totalitat que hi ha darrere del que veig, reprimint el que palpita en el cor dels instants de la vida. Aquesta convida a sortir de la memòria, a saber perdre el temps per a viure fora del temps.
