L’ànima s’entreteixeix de petjades d’amor. La base del desenvolupament és el desenvolupament afectiu, i aquest es construeix partint de les petjades que ens han deixat les persones amb les quals ens vinculem. Som el que construïm partint del que hem rebut dels nostres vincles afectius. És com cuinar, els ingredients ens els donen les persones que hem volgut, però nosaltres els cuinem. I cuinar la nostra vida no es pot delegar en una altra persona. Hi ha gent que amb els mateixos ingredients cuina plats deliciosos i altres només aconsegueixen menjar de supervivència.

Cada vincle deixa una petjada única. Ningú més encaixa en aquesta petjada. Ningú pot substituir-la. Les persones podem desaparèixer, però la nostra petjada queda. Les relacions es poden trencar, però la petjada vincular roman. Per això construir un vincle és un privilegi, però també és una responsabilitat. Perquè si deixem empremta en l’ànima aliena la configurem, la transformem, la fem ser qui és.

No tots els vincles són positius per al desenvolupament, alguns són nocius. Però continuen sent vincles. Igual de forts, igual d’únics. Un vincle que dona llum flueix i fa que les coses siguin fàcils. El que dona foscor genera la sensació de dificultat i obstacles permanents. Un vincle positiu ens abraça quan tenim por i ens sosté en silenci en el dolor. Però també s’alegra amb la nostra alegria, fins i tot quan aquest motiu d’alegria ens porti a prendre decisions que ens suposin prendre camins diferents.

Un vincle que ens vol bé porta a expandir la nostra xarxa d’amor. Un vincle que ens vol malament ens aïlla des de l’engany, la idealització o l’amenaça, depenent del cas. Un bon vincle ha de ser recíproc. Un vincle nociu es manté sense ser correspost.

Si continuem pensant que només els vincles que fan bé són vincles no entenem el dolor del món. Diferenciar “voler bé” de “voler malament” és molt més difícil, però és imprescindible per a aprendre a protegir-se i protegir. I després està la complexitat i meravella de la vida; perquè cada nou vincle deixa empremta, cada nova petjada canvia la nostra ànima. Cada nova petjada és una oportunitat de començar de nou, de flexibilitzar els nostres models afectius, de mirar de manera diferent. Cal saber triar, i fer-ho des de la consciència i l’autocura, no des de la moral ni el deute.