Seguint també a Meister Eckhart i les seves reflexions podem assimilar els seus postulats Cristians al Budisme (que té al desaferrament com a pilar fonamental)

El Despreniment  sobrepassa a totes les altres virtuts, referent a això:

Eckhart elogia al desaferrament per sobre de l’amor:  En primer lloc, l’amor m’obliga a estimar a Déu (la intuïció de l’incognoscible), però el desaferrament coacciona  a Déu a estimar-me a mi ja que el lloc natural de Déu és la unitat i la puresa, i ambdues emanen del despreniment, per tant Déu està forçat a donar-se a Si mateix al cor desprès. En segon lloc, l’amor m’obliga a suportar totes les coses per amor a Déu, mentre que el desaferrament em fa rebre la Divinitat únicament, convertint-me en receptacle només de Déu (el que sigui que un anés a rebre, ha d’albergar-ho en algun lloc. Però ja que el despreniment és tan gairebé res, no existeix res prou subtil com per a mantenir-se en ell, excepte Déu. És tan pur i subtil que Déu pot assentar-se en el cor lliure d’inclinacions).

Així mateix Eckhart glorifica el desaferrament sobre la humilitat: pot existir humilitat sense desaferrament, però el despreniment perfecte no pot existir sense perfecta humilitat, ja que la humilitat acaba en la destrucció del “jo”. Cap acció de sortir cap a fora pot ser tan noble com romandre estable i quiet en la noblesa mateixa. Al perfecte desaferrament no li incumbeix trobar-se per damunt o per sota de les criatures, desitja romandre sol, només desitja Ser. Qui desitgi ser això o allò vol ser alguna cosa, mentre que per contra, el desaferrament no vol ser res.

Finalment, Eckhart enalteix el desaferrament sobre la compassió: perquè la misericòrdia no és una altra cosa que la persona sortint de si per causa de les mancances del proïsme i, com a conseqüència, el cor de l’home s’inquieta. El despreniment està lliure de tot, roman ferm en si i res li importuna, deixant a la persona en el seu estat apropiat.

El veritable desaferrament no és una altra cosa que la ment romanent inafectada per tots els accidents temporals  (el goig i la pena, l’honor i deshonor, fortuna i desgràcia…) mentre ella (la ment) contínua com una muntanya de plom, impossible de moure pel vent més violent. El despreniment atreu a l’home cap a la puresa, de la puresa cap a la senzillesa i la humilitat, i d’aquí cap a la inmutabilitat. Aquest procés de similitud amb Déu ha de provenir de la gràcia, ja que la gràcia arrenca a l’home de les coses temporals i el purga del transitori. Romandre buit equival a estar ple de Divinitat.