C.G.Jung aborda a vegades el problema de la por, i el considera una via legítima per la qual avançar. Un va cap al lloc on té por, però no com un heroi que va cap a on està el drac per a vèncer-lo. La por, com a patró instintiu de comportament, com a part de la “saviesa del cos”, ens proporciona una connexió amb la naturalesa semblant a la fam, la sexualitat o l’agressió. La por, igual que l’amor, pot convertir-se en un reclam per a la consciència; un troba l’inconscient, el desconegut, el numinós i l’incontrolable quan té contacte amb la por, que eleva el cec pànic instintiu del ramat al sagaç, astut i reverencial temor del pastor.

Per a Jung hem d’aprendre de nou a tenir por, escoltar la saviesa del cos que connecta amb el diví. A pesar que l’ànima quedi presa de por o fins i tot pànic, hem d’escoltar de què ens estan parlant les forces de la natura. No tenir por, estar lliure d’angoixa, de temor, ser invulnerable al pànic, significaria una pèrdua d’instint, de connexió amb el més primari, el més natural i, perquè no, el més sagrat. Els que manquen de por tenen els seus escuts; compten amb construccions que prevenen d’imprevistos, defenses sistemàtiques que mantenen a ratlla la sorpresa.

En altres paraules, la por (pànic) i la paranoia poden ser inversament proporcionals. Com més susceptibles siguem al pànic instintiu, menys vulnerables serem als nostres sistemes paranoics. Tot complex que sigui causa de pànic no ha de ser integrat en una construcció defensiva, perquè constitueix una via règia per a desarborar les defenses paranoiques. Aquesta és la via terapèutica de la por.

Aquesta por ens condueix fora de la nostra pròpia ciutat (ego, sistema defensiu) cap al camp obert, el camp de la naturalesa. Especialment de nit, quan la ciutadella està a les fosques i el jo heroic dorm, la por constitueix una participació mystique directa amb aquesta naturalesa, una experiència fonamental del món viu.