L’ús de visualitzacions per a enfrontar-se a una malaltia és avui dia una pràctica generalitzada. En aquest exemple, Martina visualitza fletxes verinoses que travessen a l’homenet i el maten. Aquest enfocament té el mèrit de buscar efectes guaridors en l’àmbit de la imaginació, però per desgràcia no diferència prou entre imaginació i fantasia. Per al jo, limitar-se a visionar que mata a la imatge-malaltia és una pura fantasia, perquè no hi ha cap interacció entre el jo i la imatge, sinó només una manipulació per part del jo. Això només pot llançar resultats parcials i no ha de confondre’s amb una experiència d’imaginació activa amb la malaltia.
En la imaginació activa, el jo no imposa la seva voluntat a la malaltia, sinó que ha d’ocupar-se d’ella de manera objectiva, amb l’esperança de crear la tensió necessària perquè s’activi la funció transcendent (unió de continguts conscients i inconscients). En l’exemple, Martina ha d’establir un diàleg amb l’homenet, preguntar-li per què l’està perjudicant i escoltar amb atenció les seves raons. Ha d’arribar a entendre el punt de vista de l’homenet sense renunciar al seu propi. Si l’homenet diu que l’està danyant perquè Martina dona massa voltes a les coses i mai expressa els seus sentiments, ella ha de tenir en compte aquest argument i plantejar-se la possibilitat de canviar d’actitud, però també ha de dir-li a l’homenet que fer-li mal al cap no és una bona manera de comunicar-se amb ella i que ha de desistir de fer-ho. El diàleg ha de continuar així, en un estira-i-arronsa, com sempre ocorre amb l’autèntica imaginació activa.
Ocupar-se d’una malaltia o d’un símptoma en el pla imaginal obre una nova possibilitat de transformació, inclosa la de veure la malaltia com una expressió de significat i no sols un enemic al qual cal destruir.
