La solitud pot ser el resultat d’una actitud segons la qual la comunitat és una cosa que el rep a un. Moltes persones esperen que els membres d’una comunitat les convidin a entrar en ella, i mentre això no passa continuen soles. Però “pertànyer” a una comunitat és un verb actiu, alguna cosa que fem positivament. Una persona oprimida per la solitud pot sortir al món i començar a pertànyer a ell, no unint-se a organitzacions, sinó vivint el sentiment d’estar relacionada: amb altres persones, amb la naturalesa, amb la societat, amb el món sencer. En deixar marge als sentiments, a vegades vulnerables, que implica el fet d’estar relacionada, l’ànima es vessa en la vida i no ha d’insistir simptomàticament en si mateixa.

La comunitat exterior floreix quan estem en contacte amb les persones internes que poblen els nostres somnis i els nostres pensaments. Per a superar la solitud podríem considerar la possibilitat d’alliberar en la vida a aquestes figures internes: la que canta, la que maleeix colèricament, la més sensual, la més crítica i fins i tot la que està més necessitada. “Admetre» qui soc és admetre en la vida a aquestes figures, de manera que la comunitat interior serveixi com a punt de partida del sentiment de pertinença a la vida.

Jo “recordo” a persones que trobo per primera vegada perquè estic en contacte amb el món arquetípic de la meva imaginació, i sobre aquest coneixement de mi mateix puc estimar a qualsevol que conegui i, al meu torn, ser estimat. Les arrels de la comunitat són inconmensurablemente profundes, i el procés de pertinença, quan tracta activament amb la solitud, comença en la profunditat de l’ànima.

L’amor manté a l’ànima en la senda del destí, i a la consciència a la vora de la infinitud que és l’abast de l’ànima. En reconèixer la importància de l’amor per a l’ànima, els nostres amors humans s’ennobleixen més enllà de tota mesura. Aquesta família, aquest amic, aquest amant, aquesta parella manifesten la força motivadora de la vida mateixa, i són la font d’amor que manté l’ànima viva i plena.

No hi ha un altre camí cap a l’amor diví que el que passa pel descobriment de la intimitat i la comunitat humana, ja que s’alimenten mútuament. En moments de dificultat, pot ajudar-nos recordar que l’amor no té a veure solament amb la relació, sinó que és també assumpte de l’ànima. Les desil·lusions en l’amor, les traïcions, les pèrdues, serveixen a l’ànima en el moment mateix en què en la vida semblen ser tragèdies. L’ànima està part en el temps i part en l’eternitat. Podríem recordar la part que resideix en l’eternitat cada vegada que sentim desesperació per la part que està en la vida.