D.T. Suzuki, gran importador del budisme Zen, en la seva psicologia de la passivitat ja parla que la supressió del jo no equival a la seva completa anihilació, sinó a la seva disposició perfecta per a acollir en sí un poder superior. La porta a aquesta instància és el reconeixement de l’inconscient com a força activa. Si l’inconscient ha pogut ser viscut de tal manera que les seves exigències hagin de ser admeses al costat de les exigències conscients, llavors el centre de gravitació de la personalitat completa deixa de ser el jo, que és el mer centre de la consciència, per a convertir-se en aquest espai virtual entre conscient i l’inconscient que es podria denominar “sí mateix” (com també propugna C,G Jung).
Jung, en aquest sentit, parla d’anima-animus (podria entendre’s ànima) com a arquetip personificat de l’inconscient, aquest es vindria forjant en el seu aspecte interior en els nostres somnis, fantasies i visions, i en el seu aspecte exterior sobre les persones en qui projectem. Estem parlant aquí del procés d’integració de tots dos aspectes com el treball primordial cap al sí mateix.
L’estat en el qual la Consciència està separada de la Vida, correspon al que Jung descriu com a despreniment o desarrelament de la consciència. Un procés de conversió (des del principi) motivarà la reunió de la consciència amb les lleis intimes de la Vida representada per l’inconscient, i, fet i fet, una realització de Vida conscient. Perquè es produeixi aquesta re-unió, és necessària una certa quantitat de calor; la intensificació del nivell de Consciència permet il·luminar l’estatge de l’esperit.
